El paisatge oníric de la nit, i del matí..., aquesta tarda… ens embriaga l’olfacte, el tacte, i tota la resta del nostre cos… Ens sentim juganers amb les gotes de boira que cauen des de l’espai fosc… El silenci i les llums tènues que aporten al passeig de la vila, les ombres que semblen que hi són i no hi són, i si hi són, desapareixen… És l’entorn on tot sembla i res no és.. On totes les coses hi són però totes les coses s’amaguen, és la imatge de la felicitat adormida, la veritat que hi és i que no es vol dir… ens amaguem de nosaltres mateixos, i ni tant sols un mateix sap trobar la seva pròpia ombra… és el reflex clar i pur de la població… tot existeix, però en realitat… res no és… a la nostra vista…
tot està… al nostre abast…com en Petit Príncep: l’essencial és invisible als ulls…
2 comentaris:
Allò esencial és invisible als ulls: una reflexió que s'arrela com la boira al branquilló d'herba, protegint-la de la gebrada, convertint el món en una escala de grisos... M'ha agradat la fotografia, molt, i també l'escrit que l'acompanya. Salutacions!
Sembla londres, pero m'agrada el verd, no cal anar tan lluny per trobar coses essencials que es troben arreu.
Anem cercant la bellesa, algo indefinible, que quan trobem no sabem que fer-ne ni perque ho voliem.
Llavors tornem al gris paper que tenim al mon. Ben poca cosa per sort, sino ja ho hauriem trinxat tot i no hi hauria cap romaní ni timó per olorar.
Publica un comentari a l'entrada